La meua vida intel·lectual o cultural gira en torn a dues vessants que m'han fet molt feliç i m'han fet treballar moltíssim, però sempre perquè jo he escollit sempre eixe treball.
Una d'elles és l'Educació. Jo trobe que l'educació la porte en la sang. Sempre somiava amb poder arribar algun dia a mestra, professora o doctora. Estar en contacte amb la gent... I tot allò que jo poguera aprendre, llegir, pensar, que poguera, d'alguna manera transmetre les meues reflexions per a fer un intercanvi d'idees, sempre m'ha apassionat. Sóc una gran conversadora, o, com es diu popularment, xarraora. Però és que en el món hi ha tantes coses que pareixen petites i són tan importants!! No puc evitar-ho, quan tinc un xicotet descobriment, he de comunicar-ho. Siga un arbre, siga una planta, siga una persona que acabe de conéixer, siga una notícia que acabe de llegir o l'últim llibre que he llegit. Si m`ha transmés emoció, ilusió, alegria, reflexió, pense que és com un deure comunicar-ho a la resta. No sé si estic enganyada, però això és el que he fet tota la vida. Intentar tot el que havia deprés, primer de menuda, les meues experiències de joventut, però, sobretot, tot el que havia estudiat en la carrera, que no sempre s'aprofita, quan he tingut els alumnes davant, totes les meues experiències, positives o negatives, que pensara que podien ajudar-los, no perquè ells imitaren, sinò perquè fóren un punt d'inflexió i per a la reflexió, ho he fet.
He vingut de França i he portat als alumnes una cosa tan simple com la carta d'un restaurant, només perquè sapieren cóm està la vida a França. Els deia "Mirem ací un restaurant de tres o quatre forquetes, molt costaria un plat, mirem molt costa una entrada de cinema"...
En fi, que per a mí l'educació no ha sigut només ensenyar la meua assignatura, de la qual sóc licenciada que és el francés, sinó que ha sigut més ample. I ja quan em vaig endinsar a partir dels 20 anys en el món de l'etnolingüística, de l'antropologia, de la cultura popular, ahí ja va ser jo aprendre dels demés. Ja no ha sigut jo tindre que ensenyar a ningú, sinó, aprendre a escoltar. He notat que en les meues primeres entrevistes jo parlava molt, fins i tot trencava la conversació del meu informant i després quan sentia eixes gravacions m'horroritzava. Vaig anant poc a poc aprenent a plantejar la pregunta o l'assumpte a tractar i deixar parlar a l'altra persona. En escoltar després la seua resposta, sempre he pensat "Què bé que haja callat i que l'haja escoltat. Tota la gent que he pogut entrevistar, en general, han sigut treballadors, o bé d'oficis, o bé llauradors o mariners, tota eixa gent m'ha aportat humanament, i en qüestions de llengua, una riquessa increïble. Una riquessa que valore com a tresor.
No estic en absolut penedida de tot el que he pogut fer en esta vida quant a aquestos dos assumptes fonamentals per a mí: el d'ensenyar i el d'aprendre. Però, ensenyar en el sentit d'educar més que en el d'ensenyar coses que, hui en dia per exemple, tenim a l'abast mitjançant les noves tecnologies, Internet ens apropa els coneixements. Però, digerir-los, pensar en això, parar i reflexionar, prendre una decisió a partir de la reflexió..., això no t'ho ensenya cap màquina, t'ho ensenyen els humans.
Una d'elles és l'Educació. Jo trobe que l'educació la porte en la sang. Sempre somiava amb poder arribar algun dia a mestra, professora o doctora. Estar en contacte amb la gent... I tot allò que jo poguera aprendre, llegir, pensar, que poguera, d'alguna manera transmetre les meues reflexions per a fer un intercanvi d'idees, sempre m'ha apassionat. Sóc una gran conversadora, o, com es diu popularment, xarraora. Però és que en el món hi ha tantes coses que pareixen petites i són tan importants!! No puc evitar-ho, quan tinc un xicotet descobriment, he de comunicar-ho. Siga un arbre, siga una planta, siga una persona que acabe de conéixer, siga una notícia que acabe de llegir o l'últim llibre que he llegit. Si m`ha transmés emoció, ilusió, alegria, reflexió, pense que és com un deure comunicar-ho a la resta. No sé si estic enganyada, però això és el que he fet tota la vida. Intentar tot el que havia deprés, primer de menuda, les meues experiències de joventut, però, sobretot, tot el que havia estudiat en la carrera, que no sempre s'aprofita, quan he tingut els alumnes davant, totes les meues experiències, positives o negatives, que pensara que podien ajudar-los, no perquè ells imitaren, sinò perquè fóren un punt d'inflexió i per a la reflexió, ho he fet.
He vingut de França i he portat als alumnes una cosa tan simple com la carta d'un restaurant, només perquè sapieren cóm està la vida a França. Els deia "Mirem ací un restaurant de tres o quatre forquetes, molt costaria un plat, mirem molt costa una entrada de cinema"...
En fi, que per a mí l'educació no ha sigut només ensenyar la meua assignatura, de la qual sóc licenciada que és el francés, sinó que ha sigut més ample. I ja quan em vaig endinsar a partir dels 20 anys en el món de l'etnolingüística, de l'antropologia, de la cultura popular, ahí ja va ser jo aprendre dels demés. Ja no ha sigut jo tindre que ensenyar a ningú, sinó, aprendre a escoltar. He notat que en les meues primeres entrevistes jo parlava molt, fins i tot trencava la conversació del meu informant i després quan sentia eixes gravacions m'horroritzava. Vaig anant poc a poc aprenent a plantejar la pregunta o l'assumpte a tractar i deixar parlar a l'altra persona. En escoltar després la seua resposta, sempre he pensat "Què bé que haja callat i que l'haja escoltat. Tota la gent que he pogut entrevistar, en general, han sigut treballadors, o bé d'oficis, o bé llauradors o mariners, tota eixa gent m'ha aportat humanament, i en qüestions de llengua, una riquessa increïble. Una riquessa que valore com a tresor.
No estic en absolut penedida de tot el que he pogut fer en esta vida quant a aquestos dos assumptes fonamentals per a mí: el d'ensenyar i el d'aprendre. Però, ensenyar en el sentit d'educar més que en el d'ensenyar coses que, hui en dia per exemple, tenim a l'abast mitjançant les noves tecnologies, Internet ens apropa els coneixements. Però, digerir-los, pensar en això, parar i reflexionar, prendre una decisió a partir de la reflexió..., això no t'ho ensenya cap màquina, t'ho ensenyen els humans.
Les meues aficions: les plantes
La flor de la cera
Les plantes observades amb atenció ens plantegen molts interrogants, fomenten la nostra curiositat i el nostre coneixement. Algunes ens sorprenen per la seua bellesa, altres per les seues formes i totes convertísen la nostra mirada en un secret quw dia a dia v descobrint-se fins arribar delnaixement a la seua plenitud.
Com totes les aficions el temps passa rapid i el cervell espanta algunes de les inquietuds diaries.
Com totes les aficions el temps passa rapid i el cervell espanta algunes de les inquietuds diaries.
